Escalada: Trobar el teu grau de dificultat

Primer m’agradaria deixar clar que aquest article no pretén reduir l’escalada a números, ni pretén posar com a referència principal la màxima dificultat dins de l’escalada. Al contrari, l’objectiu d’aquest article és orientar i ajudar aquelles persones que s’estiguin iniciant en això de l’escalada a buscar un context de dificultat on trobin aquesta combinació màgica entre donar-ho tot i gaudir-ne. Abans d’entrar en matèria, però, em sembla important incidir en el fet que si bé la dificultat és part de l’escalada, per entendre i gaudir plenament de l’escalada cal anar molt més enllà que la dificultat. Us animem a deixar-vos impregnar per l’estil de vida de la comunitat escaladora, on la prioritat és el gaudi i sentir-se bé, el coneixement i el respecte per les zones i entorns on es troben les zones d’escalada, la bellesa de les rutes, l’estètica dels passos, la contemplació de la natura… L’escalada és també un procés d’autoconeixement, on haurem d’aprendre a conviure amb la por, a gestionar activitat i descans, a ser pacients, a mantenir-nos motivats, a trobar “el nostre lloc” a l’escalada, aquell lloc on gaudim molt i ens angoixem el que és just.

I òbviament en aquest procés la “beneïda dificultat” té un pes, molt pes, al meu entendre molt més que el que hauria de fer, però cadascú és lliure de centrar-se en el que més li ve de gust. I una cosa és la dificultat com a escala i una altra la dificultat com a grau màxim. En aquest article ens centrarem en la dificultat com a escala de referència.

A nivell mundial per definir els diferents nivells de dificultat a l’escalada, hi ha diferents escales que canvien segons l’àrea geogràfica on ens trobem. A Europa la més estesa és l’escala francesa (no obstant Alemanya, la Gran Bretanya i Escandinàvia disposen de les seves pròpies escales), encara que la realitat és que a nivell mundial les més esteses són la graduació francesa i l’americana. Després, dins d’aquestes graduacions, cal diferenciar els graus de bloc (boulder) i els de via. L’escala francesa utilitza un codi de números, lletres i signes. Començaríem en un I i II graus (senzilles pujades escarpades), després III i IV grau (aquí, tot i ser escalades senzilles, passaríem a l’ús necessari de mans per progressar) ia partir del V grau entraríem ja en les dificultats més respectables on la graduació canvia a número / lletra (a,boc) / signe (+), sent actualment el 6 el nombre més senzill i el 9 el més difícil i quant a les lletres la “a” seria la més fàcil i la “c” la més difícil, i per acabar sense signe seria un nivell normal en aquest número i el “+” seria el nivell difícil en aquest número. Per posar un exemple pràctic, un 7a+ seria més difícil que un 7a (sense signe +) i més fàcil que un 7b. Actualment les rutes considerades més difícils del món estan en un grau de 9c. Són Silence i Bibliografia.

Els graus d’iniciació, sens dubte, són els que estan entre un III i un V. Però compte, el terreny, tipus d’escalada, roca, etc… poden canviar totalment la nostra percepció sobre la dificultat. Per exemple un V en una via d’escalada esportiva ben equipada pot ser una via fàcil, mentre que un llarg en aquest mateix grau d’una via “de la vella escola”, a 300 metres del terra i amb assegurances flotants (assegurances de quitació i posa propis de l’escalada tradicional) distanciats pot resultar un malson fins i tot per al/la més curtidx dels escaladorxs. Així mateix algú pot tenir un grau de 7a a la seva zona habitual d’escalada, i no poder resoldre un 6a de fissura… ja que és un tipus d’escalada molt peculiar que requereix molta experiència en aquesta.

Als gimnasos comercials normalment existeix la figura del route setter (dissenyador de rutes), que va configurant els diferents passos perquè després els usuaris els puguin provar. Normalment en aquests gimnasos l’escala de dificultat va per colors, cada gimnàs utilitza els colors i l’escala que li sembla i els indica mitjançant fulles o cartells perquè els usuaris sàpiguen el que escalen.

En aquests centres no hi ha més problema per provar els “passos” que ens vingui de gust, al cap ia la fi si caiem ho fem sobre un matalàs, i poques vegades aquests passos impliquen algun tipus de perill, més enllà d’una lesió (que no és poc…). No obstant això, l’ideal és tenir el costum de provar passos que ens obliguin a prémer però que vegem factibles i abans o després acabem encadenant-los, és la manera ideal d’evolucionar, ja que sí sempre aspirem a passos per sobre de les nostres. possibilitats, a banda de resultar fustrant, poc millorarem ja que no serem capaços de fer molts moviments seguits, per la qual cosa no podrem “entrenar” en condicions… per contra si sempre fem passos massa fàcils, evolucionarem però molt lentament.

A la roca el tema és ben diferent… entra el factor por que ho canvia tot. Però no és l?únic factor. També canvia dràsticament la manera d’escalar, la força física té molt menys pes i no obstant la tècnica cobra moltíssima importància. Algú que va molt fort en les caigudes d’un rocòdrom, pot tenir seriosos problemes a l’hora de moure el seu cos en petites regletes i peus en adherència… Per això el millor a l’escalada en roca és començar per provar un grau molt baix i gradualment anar provant un grau més gran fins que descobrim on intuïm o veiem que hi ha el nostre límit. El millor és començar per provar un IV o un V, després un V+, un 6a, un 6a+, etc… fins que donem amb el nostre sostre. A la roca també hi ha una gran diferència en escalar de primer o escalar de segon. Si escalem de primer ens exposem als temuts “vols”, és a dir, si caiem, caiem la distància de corda que tenim fins a l’última assegurança més la “comba” que pugui haver donat l’assegurador/a, més el que estira una corda dinàmica. Normalment aquests vols no comporten cap perill, però fan por… si vas de segon i caus, el normal és que gairebé et quedis on ets. Però a l’escalada “encadenar” una via suposa escalar de primer una via sense caure. De segon pots fer-la sense caure, però en cap cas no es considera això un encadenament. Però jo recomano començar a escalar sempre de segon i un cop sentim la confiança necessària, podem provar a escalar de primer en vies en què les assegurances no allunyin gaire, o vies que estiguin molt per sota de les nostres capacitats, ia poc a poc anar provant reptes majors. És important triar vies que ens donin la sensació que ens donaran el que ens agrada, és a dir, si ens agraden les vies amb ambient, amb distància entre les assegurances, etc… anar-hi, però si al contrari sabem que aquest tipus de vies ens poden arribar a bloquejar per la por, hem de triar vies on vegem que les assegurances no allunyen gaire permetent-nos centrar-nos al 100% a l’escalada. A poc a poc ja anirem millorant i provant vies més difícils i de més compromís.

Amb el temps, potser ens posem molt forts al rocòdrom i vulguem traslladar això a la roca, no és tan senzill, aquí no hi ha trucs, la roca és la roca i la resina és la resina. Si es vol escalar fort en roca cal escalar en roca, la resina ajuda però segons quin tipus de vies pot arribar a perjudicar. Si anem sobrats de força, confiarem massa en aquesta força, i en rutes molt tècniques la força no serveix gairebé per res pel que aquesta focalització de la nostra manera d’escalar a la força, jugarà a la nostra contra en vies en què hem de “ballar” ” en comptes de “remar”…

Un altre problema sol ser el voler arribar a un grau molt alt en poc temps, sol passar que quan escalem amb gent molt forta o tirem de YouTube i ens fixem massa al rock star system, sentim la necessitat d’estar contínuament provant les vies que estan provant els forts i pensem que si provem moltes vies difícils, acabarem per fer alguna… el problema és que si passem les nostres sessions penjades com xoriços provant passos solts en rutes en què gairebé ni podem respirar per l’esforç, pràcticament no evolucionem, ja que no adquirim la fluïdesa tan necessària a la roca. Jo personalment recomano provar de tant en tant una via al nostre límit, però que a les nostres sessions el normal sigui escalar mig grau per sota del nostre nivell el màxim possible de vies, acumular metres, si són “a vista” millor. Escalar “a vista” significa entrar en una ruta per primer cop i sense més informació sobre la via que el que podem veure des de peu de via. Aquest tipus d’escalada ens obliga a buscar-nos la vida sobre la marxa, de vegades la via ens permet traçar una estratègia i d’altres ens obliga a improvisar, és on s’aprèn més i millor a escalar.